1.- Introducció

 

El present treball té per objectiu exposar dos casos que ens poden ajudar a mostrar com l’alteritat s’ha utilitzat, entre altres coses, per a construir diferents formes de turisme exòtic que es presenten com a producte socio-cultural. Per aquesta tasca, analitzarem dues manifestacions actuals de la religió sincrètica maia que serveixen, també, de referent turístic. Ambdues es troben a Guatemala. La primera està situada en una zona propera a Chichicastenango i és una cerimònia xamànica que té lloc entorn d’un ídol que anomenen Pascual Abaj. La segona fa referència a un sant a qui es rendeix culte en una població al voltant del llac Atitlan. La població és Santiago Atitlan i el peculiar sant és Maximón.

 

El bagatge conceptual que farem servir el trobem en el llibre d’Eduard W. Said, Orientalisme, on podem copsar totes les matisacions de l’alteritat construïda a partir de l’oposició entre orient i occident. Ens sembla lícit aplicar els conceptes que sobre l’alteritat explica Said en aquest llibre perquè el mateix autor ens deixa clar que no es tracta només d’estudiar orient, sinó que es tracta d’encetar una nova disciplina basada en la diferència i en la construcció cultural de l’altre i de l’alteritat. En aquesta disciplina –fruit, com veurem, de noves perspectives de pensament- es tracta de construir les identitats com a identitats canviants i no com a identitats estàtiques, com es consideraven en un passat ben proper[1]. I en aquest joc de construcció d’imatges culturals, les tesis de Said, com ell mateix explica i posa en pràctica en un altre dels seus llibres, Cultura e Imperialismo, es poden aplicar a Àfrica, Sudamèrica o a altres indrets. Per això ens permetem parlar de l’alteritat tot recorrent a Said, en aquest exemples situats en uns llocs ben concrets de Llatinoamèrica.

 

L’objectiu d’aquest treball no és estudiar com el colonialisme ha anat modelant aquestes formes sincrètiques actuals de manifestacions religioses; el que ens interessa és analitzar com, des d’occident, fem servir la diferència per a cercar una identitat de resistència que no podem subjectar en cap lloc del nostre món proper i conegut. Així, doncs, en aquesta mena de viatges de turisme exòtic, el que escrutem no és el coneixement d’allò diferent, sinó la pròpia afirmació. Afirmació, per altra banda, impossible en un món de metàfores inestables i canviants. En aquesta mena de turisme hi podem trobar, per una banda, una certa nostàlgia mal dissimulada d’orgull d’un passat de colonitzadors. També hi cerquem, però, quelcom diferent al nostre occident conegut que ens atrau més pel que desconeixem que pel que coneixem. Sembla com si tinguéssim enyorança de certeses més fermes que, alhora, sabem que ja no tornaran. Però el més curiós és que no ens atrau cap alteritat coneguda, sinó la imatge que de l’altre se’ns transmet a través de les ofertes turístiques i culturals. La publicitat, doncs, és el vehicle pel qual ens arriba aquesta imatge que ens atrau i ens motiva a emprendre un viatge que, en força ocasions, acaba tenint tonalitats ben diferents de les imaginades inicialment. Per tant, el present treball ens aboca a pensar la realitat social construïda a occident, més enllà del substrat sedimentat pel colonialisme, que ha fet possible que un suposat exotisme irreverent actuï com a pol d’atracció de voluntats que fugen del present. 

 

Volem mostrar, doncs, com aquestes manifestacions s’utilitzen com a motiu d’atracció turística a Guatemala i exposar algunes de les raons que ho fan possible.



[1] Veure Said, E.W., 1996: 29.