Cebrián en el seu llibre La Red ens explica que la comunicació a la Xarxa no actua només com un nou mètode d’intercomunicació, sinó que genera una certa dependència “no sólo porque le hace compañía, sino porque le genera un placer, le permite inventar, sustituirse a sí mismo en la soledad multitudinaria del universo virtual ” (Cebrián, 1998). Segons aquest punt de vista, la xarxa serviria per fugir de nosaltres mateixos vers una idealització fictícia momentània. Si al Quixot de Cervantes el van condicionar els llibres de cavalleria, els quixots del nostre temps –que no el d’Avellaneda!- es veuen/ens veiem subordinats a la plaent virtualitat enganyívola que ens protegeix de les aspres, crispades i tangibles relacions no mediades. Sloterdijk ens explica com la descoberta del propi rostre a partir del mirall va comportar un canvi social i identitari important. El Narcís encisat d’ell mateix ens va descobrir que també l’efecte contrari del rebuig podia afectar-nos: tota cara té la seva creu. Ara, amb les comunicacions virtuals i les identitats tecnològiques hem traspassat a l’altra banda de l’espill. Com l’Alícia ens podem re-crear altra volta en la imaginació més que en la imatge suposadament real que ens retornava el mirall i que, a voltes, no ens acabava d’agradar.