Salvador Cardús en el seu article del passat dimecres 11 de gener, ens explica que la societat de la informació i el coneixement genera confusió. L’excés d’informació genera infoxicació i el poder basat en la informació s’aprofita d’aquest desconcert. L’autor, però, diu quelcom més; diu que aquesta confusió general és necessària per tal que el poder basat en la informació esdevingui exclusiu. Ens redefineix la societat xarxa com la societat laberint per acabar dient que cal estudiar si el que està passant és que s’està democratitzant la ignorància. L’aportació de Cardús és ben plausible si la mirem des de la perspectiva de la societat preinformacional. La sensació que les decisions ja no les prenem nosaltres és molesta. Ens fa sentir incòmodes. L’excés d’informació i la societat xarxa esdevenen un indret diferent dels que coneixem i, per això, ens sembla que estem en un laberint del qual hem d’acabar sortint. Potser aquesta és la fal•làcia. No podem sortir del laberint; de fet, la vida, la societat, el món... són tan laberíntics com pugui ser-ho la societat del coneixement i la informació. Simplement, estem passant una època de canvis importants i nosaltres, que encara ens recolzem en el racionalisme quasicartesià, no podem deixar de filtrar aquests canvis amb les eines ja conegudes. No ens hem plantejat, però, si aquestes eines encara són adequades. Tanmateix, algun canvi copernicà de punt de vista ens podria ajudar a copsar que les coses van diferents. Fa uns tres-cents anys, Espinoza ens va advertir que : ‘Todos los prejuicios que intento indicar aquí dependen de uno solo, a saber: el hecho de que los hombres supongan, comúnmente, que todas las cosas de la naturaleza actúan, al igual que ellos mismos, por razón de un fin...’. Potser encara seguim analitzant les coses sota la llum del mateix prejudici.