En la lliçó inaugural -que podem veure a: Lliçó inaugural de la UOC - curs 2006-2007-, Mustapha Cherif es posiciona a favor d’un diàleg permanent que permeti assolir una relació normalitzada, coherent i constructiva amb l’altre. L’aclaparador domini dels diners, el pensament científic i tècnic que ens domina, la laïcitat que ens embolcalla i que ha creat barreres entre fe i raó, entre moltes altres coses, ens fan pensar que la globalització ens ve gran. Que, segons ens explica aquest pensador, no ens sentim del temps en el qual vivim; fins i tot, arriba a qualificar la nostra època com a època obscura. Certament, la confusió i el desordre actuals són patents en molts aspectes. Vivim, doncs, en temps de canvi. Tanmateix, canvi pot significar oportunitat. La informació està en la diferència i, consegüentment, cal preservar la diferència com un preat tresor. Per això, ens pot arribar a sorprendre que es pugui acabar tractant la diferència com un universal inqüestionat. Cherif ens diu que l’universal és possible, tanmateix, potser no és tant desitjable com pot semblar a primera vista. L’ús d’aquest suposat universal, segons el discurs de Cherif, ens hauria d’emparar de la influència d’il•lusions i mites. Penso que, de la mateixa manera com no es pot oposar raó i religió, tampoc ens podem permetre l’oposició entre logos i mite. Com ja ens va explicar Heidegger, per als grecs, ‘el contrari de “barbàrie” no és pas “cultura i civilització”, sinó l’estar dins el μΰθος i el λόγος’ (Heidegger, M.(2005). Parmènides. Barcelona: Quaderns Crema. Pàg. 142). D’aquí que, a occident, potser hauríem de repensar més en els grecs i menys en els romans: per als grecs veritat és il•latència; d’aquí que no s’oposi a falsedat ni a dissimulació que ens poden fer pensar en el pensament calculador del qual Cherif ens diu que està d’actualitat i ens aconsella prendre’n distància. Hi ha quelcom en el rerefons de la proposta de Mustapha Cherif que crec que cal depassar. No podem quedar-nos en la crida que ens proposa: ‘Gent d’arreu, preocupats per la llibertat, la justícia i el sentit, sigueu solidaris!’, perquè correm el risc de no anar més enllà dels mots. Seguir una proclama sol suposar que hi ha els no seguidors i, consegüentment, els opositors; i això, podria portar-nos a un maniqueisme inconsistent. Potser una part del problema consisteix en que hem elevat a categoria de problema fets tan quotidians com els que avui mateix podem llegir a la primera plana d’alguns diaris: ‘Europa cuestiona el uso del velo islámico que tapa la cara’ o ‘Críticas a Mas por su oferta de puntuar a los inmigrantes’. Si seguim amb els punts i els vels, estem caient en el joc d’enfrontaments que cal obviar. No és aquest el camí per a la reconciliació que proposa Cherif; hem d’anar més enllà.